Història
El terme municipal té 2,10km2 d’extensió; està situat a la dreta del riu d’Alcoi o Serpis, que fa de límit amb Gandia i el Real.

ALMOINES

El terme municipal té 2,10km2 d’extensió; està situat a la dreta del riu d’Alcoi o Serpis, que fa de límit amb Gandia i el Real. El relleu és pla i la superficie agrícola és de regadiu, dedicada als cítrics i regada per la séquia Mare de Gandia; també s’utilitza l’aigua de diversos pous de reg. Els eixos més antics del nucli urbà estan formats pels camins de Bellreguard i del Real, des de la plaça Major fins al carrer i camí de l’Antigor. Actualment compta amb 2.086 habitants.

Les restes més antigues trobades en el terme són romanes. Sobre l’origen del topònim Almoines, sol admetre’s que deriva del fet d’haver sigut patrimoni de la fundació de l’Almoina de la Catedral de València.

Tot i arribar a tindre independència de jurisdicció, els deutes contrets pels seus propietaris del segle XV, els Íxer, forçaren la venda de la població a Maria Enríquez l’any 1500. Així passà a formar part de les possessions dels Borja i del ducat de Gandia. A pesar de comptar amb un alt percentatge de cristians vells, després de l’expulsió morisca va rebre, l’any 1611, una nova carta de població en unes condicions similars a les de la resta del ducat. Els nous pobladors arribaren des de quinze procedències diferents, majoritàriament des de Calp i Gandia.

Fins al segle XVII va ser un important centre sucrer, com ho evidencia la troballa d’un trapig en la zona del castell. Posteriorment, la morera i el cuc de seda donaren vida a una remarcable indústria sedera. Actualment, la producció de tèxtil, juntament amb la de mobles i rajoles, consistuïxen l’ocupació principal dels habitants d’Almoines. Una fita decisiva per a l’economia de la població va ser la instal·lació, el 1848, d’una fàbrica de seda per Enric Lombard Gaujoux, comerciant que solia vindre de França per adquirir-ne el rebuig. Cinquanta anys més tard, tres dels seus fills crearen la marca Lombard Frères, la qual creà una banca, se separà de l’empresa mare de Nimes i comprà o eixamplà altres centres fabrils. Tot això va tindre lloc enmig d’una crisi generalitzada del sector. Les coses anaren bé fins al daltabaix del 1929, quan va decaure l’abastiment de matèria primera. La mecanització va augmentar amb el pas del filat de seda a les fibres artificials. La plantilla de treballadors era majoritàriament femenina i es desplaçava des del Real, Beniarjó o Rafelcofer. La disminució del treball en  la fàbrica va ser molt sentida, si bé ha sigut parcialment pal·liada pel sorgiment de noves indústries.

Durant el segle XVI va ser un annex de la parròquia de Beniarjó, i el 1574 se n’independitzava amb els annexos de Morera i Benieto, llocs desapareguts amb l’expulsió morisca.

Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31
 
 
 
 
 

Turismo

Descripción del término "Turismo"